1.12

Minuetto. Luigi Boccherini, Itàlia (1743-1805)

 

LES RESISTÈNCIES. LA POR AL CANVI

© Antoni París

 

El concepte tan utilitzat en els darrers temps de “zona de confort” vindria a definir aquell espai mental en el que està instal·lada la persona perquè se sent còmode i creu que no necessita fer cap canvi; o, si més no, considera que qualsevol canvi suposarà anar a pitjor, per la qual cosa millor quedar-se com està. La zona de confort acostuma a tenir també, doncs, un punt de conformisme.

Trobar una zona de confort que abasti tots els àmbits de la vida i que es perllongui fins a la mort és l’objectiu de tothom, al capdavall. Però aquest objectiu té molt d’utòpic, perquè viure vol dir està sotmès a petits o grans canvis continus que resituen les coses i la nostra manera d’interactuar amb la realitat i tots els elements que la conformen. Això no vol pas dir que no puguem buscar una estabilitat per a mantenir un cert ordre i coherència vitals i emocionals, però tenint clar que el moviment és el fonament del món en el que vivim, i que des de les partícules subatòmiques fins a l’univers sencer tot forma part d’una dansa quasi màgica. No hi ha res és estàtic. Per això fer plans que es compleixin esdevé quasi una il·lusió.

La societat en què vivim, no obstant, sembla buscar de manera desesperada la fantasia de la zona de confort permanent, i idealitza la feina de per vida, la casa de per vida, la bona salut de per vida, o un amor romàntic de per vida, per exemple, deixant només la porta oberta a la possibilitat de millora i donant per fet que veure’s obligat per les circumstancies a capgirar-ho tot o qualsevol d’aquests aspectes és, d’entrada, una desgràcia. I és que canviar no se sol veure com un valor, com una via imprescindible per al creixement personal, i es tendeix a dramatitzar els canvis com si fossin una mena de mala passada del destí, el qual semblaria entestar-se en no voler que estiguem tranquils mirant com passen els dies. Canviar fa por. Sobretot quan es pensa que hi ha molt més perdre que a guanyar. O senzillament es tem perdre tot el que s’ha aconseguit, i que la major part de les vegades té a veure amb coses materials. Fracassar, per acabar-ho d’adobar, tampoc està gaire ben vist. És un mot amb una gran càrrega pejorativa. Per tant, si no hem estat educats en fer del canvi el motor positiu de la nostra existència, com podem valorar aleshores tot allò meravellós que ens pot aportar?

L’inconscient també crea la seva pròpia zona de confort, construïda a partir de creences, prejudicis i idees -pròpies, però sobretot heretades-, que ens ancoren en una determinada visió del món i en actituds vitals poc flexibles. Aquesta és la llavor de les resistències, el principal obstacle a l’hora de percebre la idoneïtat del canvi. No són fàcils d’identificar les resistències. Es podrien confondre fins i tot amb l’instint primari que tots tenim i que ens alerta de no fer una determinada cosa. Però mentre l’instint ens aporta llum i clarividència en un moment determinat, la resistència ens manté de manera obstinada en un estat de baixa consciència que alimenta el neguit i l’ansietat. Identificar les resistències costa, vèncer-les encara més. En tot cas, el progrés individual se sustenta

Però la vida té sovint altres plans per a cadascú de nosaltres, més enllà dels que la nostra consciència creu que són els adequats. Com diu la dita, tenim sort que no se’ns compleixin aquests plans, perquè la nostra mirada a curt termini, especialitzada en buscar la satisfacció immediata del desig i l’expectativa –carregada molts cops de certa puerilitat–, ens posa paranys que el “destí” té l’habilitat de reconduir. Així, per molt que ens resistim, acabem topant de cara amb situacions que ens fan impossible defugir per més temps els canvis necessaris. Llavors, o canviem o morim. Malauradament, també de manera literal.

 

RECOMANACIONS

El espíritu de la homeopatía
Rajan Sankaran
Editorial Kairós

Psicología y alquimia
Carl G. Jung
Editorial Plaza&Janés