1.15

La Follia. Arcangelo Corelli, Itàlia  (1653-1713)

 

UNA ALTRA MIRADA AL CONCEPTE DE MALALTIA

© Antoni París

 

Tanto en medicina como en el lenguaje popular se habla de las más diversas enfermedades. Esta inexactitud verbal indica claramente la universal incomprensión que sufre el concepto de enfermedad. La enfermedad es una palabra que sólo debería tener singular; decir enfermedades, en plural, es tan estúpido como decir saludes. Enfermedad y salud son conceptos singulares, por cuanto que se refieren a un estado del ser humano y no a órganos o partes del cuerpo, como parece querer indicar el lenguaje habitual. El cuerpo nunca está enfermo ni sano ya que en él sólo se manifiestan las informaciones de la mente. El cuerpo no hace nada por sí mismo. Para comprobarlo, basta ver un cadáver. El cuerpo de una persona viva debe su funcionamiento precisamente a estas dos instancias inmateriales que solemos llamar conciencia (alma) y vida (espíritu) (…).
“La enfermedad como camino”

 

 

L’art és la màxima expressió de la creativitat humana. En l’art no existeixen ni s’apliquen protocols universals. La tècnica es posa als servei de la persona que té com a objectiu crear. Es posa al servei de la creació.

La medicina ha estat considerada en altres èpoques un art. L’art de contribuir a què la persona recuperi el seu equilibri físic i psicoemocional des del major respecte a la seva individualitat i evitant qualsevol agressió al seu organisme. No obstant, la medicina moderna ha anat desfent-se d’aquesta concepció per centrar-se sobretot en l’aplicació de protocols per als quals l’individu ja no és el centre d’atenció, sinó la patologia. Tota la tecnologia i l’arsenal farmacològic es posa així al servei del metge per a combatre l’enemic, sigui quin sigui l’aspecte que adopti. Destruint la causa desapareix el problema i la curació esdevé una conseqüència natural.

La medicina, com la biologia molecular i la genètica, han avançat molt, però sembla que bona part del camí ha estat cap a la hiperespecialització, la tecnologia i l’enginyeria. Conceptes com complexitat i sistèmica semblen causar anticossos –mai millor dit–, mentre que els protocols i la visió materialista aporten seguretat. Cada vegada es coneixen amb més detall els processos i mecanismes bioquímics, cel·lulars, fisiològics, genètics… en què es basa la vida, des del bacteri més insignificant fins a l’organisme més complex –coneixement d’un valor incalculable, naturalment–, però aquest detall no sembla haver millorat la comprensió de determinats processos globals. L’expert, diu la frase, és aquell que cada vegada sap més sobre menys fins que arriba a saber-ho tot sobre res.

Ara s’hi ha posat la banya en els gens, veient-los com la panacea a l’hora de trobar els culpables d’una gran part de les patologies -l’altre són els virus i bacteris-, però em fa l’efecte que no s’assoliran les expectatives que s’hi posen, més enllà naturalment de patentar alguns resultats en benefici dels qui en treuen beneficis econòmics abundants. Quin serà el proper objectiu de la investigació biològica i mèdica per no assumir que la resposta està més aviat en la globalitat que no en l’hiperdetall? Els àtoms i les partícules subatòmiques. Potser no mirar cap aquí, perquè les respostes que dóna la física quàntica no agradaran a més d’un fonamentalista del mètode científic.

En biologia, el desenvolupament de l’ecologia com una disciplina científica amb entitat pròpia, va contribuir en el seu moment a veure més enllà d’aquest detall –en aquest cas, els organismes com a ens individuals– i integrar tots els éssers vius vius en el seu entorn, estudiant-ne les relacions i interaccions que s’hi estableixen i els canvis que s’hi produeixen en els uns i en l’altre. A la medicina li falta trobar això, precisament, una veritable ciència de l’”ecologia mèdica” que posi per davant el conjunt de l’individu i el funcionament holístic de la persona, incorporant també els aspectes energètics i, per què no dir-ho, també espirituals, que hi són. E pur si muove, que deia Galileu (o a qui s’hi atribueix aquesta frase històrica).

He parlat en tot movent de medicina en genèric, perquè una altra cosa són els professionals de la medicina, els quals són al meu parer els primers que reben les conseqüències d’una formació i d’una pràctica que redueix els graus de llibertat del metge. Sobretot a l’hora de posar en pràctica altres enfocaments diagnòstics i terapèutics que surten del manual i que sovint són desacreditats titllant-los de manera dogmàtica d’acientífics o directament d’enganyifes, sense ni tan sols haver fet l’esforç d’estudiar-ne els principis, la filosofia o els resultats experimentals.

On és el llegat i tots els coneixement mil·lenaris aportats per cultures d’arreu del món? Per què es menystenen aportacions modernes que obren nous camins a explorar i ofereixen resultats experimentals, si més no, a valorar i tenir en compte? Què em fem dels aspectes psicoemocionals i el bagatge inconscient familiar? Tot es limita a un simple mal funcionament fisiològic, orgànic o metabòlic i les vivències de l’individu no hi juguen cap paper en la gènesi dels desequilibris de la salut? El mètode científic, amb les seves virtuts però també amb les seves llacunes, ha de ser l’única via per a apropar-se a la comprensió de la malaltia?

Sortosament, la sensibilitat d’un gran nombre de professionals per aprofundir en altres camps d’estudi i coneixement de la salut, sumat a l’evidència de les limitacions de molts tractaments actuals, està fent emergir nous enfocaments de la medicina que, sota l’adjectiu “integradora o integrativa” (medicina integrativa, oncologia integrativa…) incorporen visions complementàries que ajudin a millorar la pràctica mèdica actual però, sobretot, a entendre la funció que juga la malaltia en cada individu i el valor simbòlic i psicobiològic que aporta. El coneixement hi és. Costa d’entendre per què s’obvia. L’argument de què no hi ha proves científiques que avalin determinades tècniques i enfocaments comença a fer olor de resclosit.

 

RECOMANACIONS

La enfermedad como camino
Thorward Dethfelsen i Rüdiger Dahlke
Editorial Grijalbo

El espíritu de la homeopatía
Rajan Sankaran
Editorial Kairós