1.17

Om mani padme hum (mantra que es pot traduir com “Contempla la flor en el lotus”)

 

LA UNIÓ DELS DOS PRINCIPIS

© Antoni París

 

Si hi ha algun símbol que es fa servir per tot arreu, sovint sense tenir un veritable coneixement del seu significat profund, és el taijitu, el símbol del yin i el yang. Representa la dualitat de tot el que existeix a l’univers, la unió de les dues forces elementals de naturalesa oposada que constitueixen l’origen de totes les coses. Són forces que s’atrauen i rebutgen constantment, que es necessiten l’una a l’altra, mantenint un equilibri dinàmic sense el qual no existiria la vida.

“Això implica que no existeix res a l’estat pur ni en absoluta quietud, sinó que tot es transforma contínuament; la sola realitat existent és el canvi. Per exemple, qualsevol idea pot ser considerada com el seu contrari si se la mira des d’un altre punt de vista o, encara, tota idea acabarà convertint-se o engendrant el seu contrari.” (Font paràgraf: Viquipèdia)

Aquesta dualitat és present en totes les filosofies i cultures des d’antic. Hi ha hagut sempre la tendència a dividir la realitat i els fenòmens en dos; és a dir, a classificar el món en parells: nit i dia, dreta i esquerra, calent i fred, nord i sud, bé i mal, blanc i negre, masculí i femení… No és, tanmateix, una dualitat excloent, sinó complementària. De la mateixa manera que negar una és negar l’altra, afirmar l’una és també afirmar l’altra. Poden ser vasos comunicants en els que una vegada un estigui més ple o més buit que l’altre, però la suma dels dos dóna sempre com a resultat l’equilibri. Si desapareix una desapareix l’altra. La integració dels contraris genera harmonia i pau.

Com a éssers humans no podem escapar tampoc a aquesta dualitat. Som la suma d’oposats, i també contradictoris. Avançar cap a una major consciència i plenitud consisteix, precisament, en fer un treball dirigit a integrar els nostres oposats. La societat occidental, en general, es troba als antípodes d’aquesta filosofia, i la dualitat es planteja de manera completament contrària, separant els parells des d’un maniqueisme pueril que limita la nostra capacitat de percebre la riquesa cromàtica d’un univers en constant moviment i amb una escala de grisos infinita.

Volem ser bons i neguem l’ombra inconscient, i com més la defugim més força li donem i més ens posseeix. Aleshores vivim compensant. Dins nostre bullen pulsions biològiques i emocions de tota mena, però projectem una imatge conscient que no deixa traslluir el més mínim rastre d’elles. L’”esquizofrènia” està servida.

De la mateixa manera, som fills i filles d’un pare i una mare –dits com a conceptes simbòlics; digueu-li espermatozou i òvul–, i al nostre interior hi conviuen una part masculina i una part femenina que no tenen res a veure amb la dotació cromosòmica rebuda ni amb l’aparença sexual externa. I com més neguem el nostre suposat “contrari” més ens pressiona des de l’inconscient demanant que el reconeguem.

A la novel·la, la Júlia i el Martí són la mateixa persona. Són aquestes dues forces, masculina i femenina, treballant per comprendre què ha succeït i tornar a ser el taijitu que tot ho conté. En algun moment del passat el personatge de fons queda fragmentat i les seves dues parts es disgreguen i queden marcades per un buit que només es pot omplir en la mesura que ambdues parts es retrobin i reintegrin. El final de la novel·la és això. El retrobament. La unió dels dos principis. La plenitud.

 

RECOMANACIONS

El fuego secreto de los filósofos
Patrick Harpur
Editorial Atalanta