1.2

Primer i segon moviment de Peer Gynt. Edvard Grieg, Noruega (1843-1907)

 

MENT, CERVELL, CONSCIÈNCIA…
ON ÉS CADA COSA?

© Antoni París

 

El avance decisivo aportado por la visión sistémica de la vida ha consistido en el abandono de la visión cartesiana de la mente como sustancia, junto con la constatación de que mente y consciencia no son ´sustancias´, sino procesos.
Fritjof Capra

 

Un ser humano es parte del todo que llamamos universo, una parte limitada en el tiempo y en el espacio. Está convencido de que él mismo, sus pensamientos y sus sentimientos, son algo independiente de los demás, una especie de ilusión óptica de su conciencia. Esa ilusión es una cárcel para nosotros, los limita a nuestros deseos personales y a sentir afecto por los pocos que tenemos más cerca. Nuestra tarea tiene que ser liberarnos de esa cárcel, ampliando nuestro círculo de compasión, para abarcar a todos los seres vivos y a toda la naturaleza.
Albert Einstein

 

 

Ment pensant i matèria inanimada. Aquesta és la visió del món que ha dominat la ciència i la filosofia occidentals en els darrers tres-cents anys. La responsabilitat s’atribueix a Descartes, filòsof que va enunciar la famosa frase “Penso, aleshores existeixo” inaugurant una etapa històrica marcada pel racionalisme i per la creença de què només des de la raó es pot arribar a comprendre i explicar el funcionament del món i de l’univers sencer.

Però, què és la ment, exactament? És sinònim de cervell? I la consciència, és el mateix que la ment o és un concepte que defineix una facultat superior? Després d’aprofundir-hi una mica en uns quants llibres i pàgines web, he aconseguit fer-me un mapa més o menys aproximat del que defineix cada cosa, tot i que la diversitat de teories demana posar-hi un punt de distància saludable per no acabar del tot confós. Sovint tinc la sensació que a base de molta retòrica i complexos raonaments evitem de caure rendits a l’evidència de què mai podrem arribar a tenir un coneixement profund de la realitat perquè nosaltres mateixos formem part de l’objecte d’estudi.

Durant un temps em vaig dedicar a la comunicació científica, i vaig haver d’espigolar en una àmplia varietat de matèries i disciplines fent també entrevistes a experts, i vaig arribar a la conclusió, potser equivocada, que disposem d’una quantitat ingent d’informació sobre com funcionen les coses i les seves parts –inclosos nosaltres mateixos–, però sabem més aviat poc encara sobre el seu encaix en un sistema global que abasta el conjunt de l’univers (feu una ullada al punt 1.1). I no parlo del sentit profund, perquè des d’un dels extrems un creient assenyalarà a Déu i des d’un altre un científic parlarà de l’atzar i d’unes lleis físiques inexorables (per cert, quina paradoxa que el racionalisme, entès com a forma de veure el món i no pas com a teoria filosòfica, hagi fet de l’atzar el principal motor de la vida).

Bé, tornant als conceptes, potser millor anar per parts. Començant pel cervell, només dir que és l’òrgan físic que controla i coordina el sistema nerviós central. Tot i conèixer-se a fons la seva anatomia i moltes de les seves funcions, continua sent un òrgan misteriós que de tant en tant depara alguna sorpresa pel que fa al seu potencial i capacitats, mostrant una flexibilitat i una complexitats sorprenents (el concepte de moda és neuroplasticitat). La controvèrsia sorgeix quan es vol definir la ment diferenciant-la del cervell, i és aquí on sorgeix un debat apassionat.

Hi ha també extrems, des dels materialistes que diuen que la ment pot ser associada a determinades parts del cervell fins als metafísics (per dir-los d’alguna manera) que conceben la ment com una entitat independent del cervell que estaria molt propera a l’anima. Una possible definició seria que és el conjunt de facultats cognitives que inclouen processos com la percepció, el pensament, la memòria o la consciència (després en parlaré de la consciència). Dit d’una altra manera, el cervell seria l’objecte físic i la ment una facultat o entitat immaterial. A alguns escrits budistes es diu que el cervell és una mena d’allotjament i la ment un hoste que hi viu fins que el cos mor i l’abandona.

La cosa es complica quan entra en joc la consciència, i en aquest cas també hi ha un munt de teories o enfocaments, des dels estrictament neurològics fins als aportats pels físics quàntics. Personalment, m’engresquen més els segons que no pas els que es limiten a dir que la consciència és un estat de coneixement d’un mateix i de l’entorn, sobretot perquè permet fer lectures més holístiques amb una visió del món de l’univers sencer en la que tot està en contacte amb tot (fins i tot la consciència) i en la que tot està en coherència.

Així, alguns científics afirmen que la consciència tindria un comportament semblant al de les partícules subatòmiques, en el sentit de què podria comportar-se com una partícula individual o com una nova (el comportament dels fotons de la llum, per exemple, que poden adoptar les dues formes), amb la capacitat d’intercanviar informació amb el seu entorn, tant el més proper com el més llunyà. La xarxa de microtúbuls de les cèl·lules –especialment, de les neurones–, serien el lloc on es produirien aquests fenòmens quàntics que desencadenaria la consciència, la qual estaria estesa arreu de l’univers, en contacte amb la resta de consciències formant, com apunten alguns físics i neurofisiòlegs, un gran cervell il·luminat per una ment col·lectiva.

Per tant, si la consciència (i la intenció associada) pot estendre la seva influència més enllà de l’individu, això sembla donar arguments a l’afirmació de què l’observador influeix sobre allò que observa i pot arribar a crear una determinada realitat. És a dir, la consciència modela la realitat i no només l’enregistra de forma passiva, mentre que la ment sembla determinar com l’experimentem. És aquesta consciència global la que estaria en contacte amb l’inconscient col·lectiu del que parlava Carl Jung, amb els registres akàsics postulats pels teòsofs, amb el karma de les filosofies orientals, amb el camp mòrfic teoritzat per Rupert Sheldrake o amb l’ordre implicat de David Bohm, per exemple? És aquesta consciència col·lectiva la que s’alimentaria de les consciències individuals i allotjaria tota la informació passada, present i futura a la que podem accedir en determinats “estats elevats de consciència”?

El cervell vindria a ser, aleshores, com un receptor que tindria la capacitat de connectar amb aquesta consciència i de rebre aquesta informació. De la mateixa manera que un aparell de televisió no crea cap programa, sinó que simplement processa el senyal que li arriba. Un símil interessant, oi?

 

RECOMANACIONS

Las conexiones ocultas
Fritjof Capra
Editorial Anagrama

La totalidad y el orden implicado
David Bohm
Editorial Kairós

La matriz divina
Gregg Barden
Editorial Sirio

El futuro de nuestra mente
Michio Kaku
Debate

Cara a cara con la vida, la mente y el Universo
Eduardo Punset
Destino

La mente holotrópica
Stanislav Grof
Editorial Kairós