1.5

Rèquiem (Confutatis/Lacrimosa). Wolfgang Amadeus Mozart, Àustria (1756-1791)

 

LA VIDA ES TRANSFORMA I REINVENTA

© Antoni París

 

Desde el punto de vista budista, la vida y la muerte son un todo único, en el cual la muerte es el comienzo de otro capítulo de la vida. La muerte es un espejo en el que se refleja todo el sentido de la vida.
Sogyal Rimpoché

 

Milions d’anys d’evolució planetària serveixen per demostrar la força i la capacitat que té la vida a l’hora de perpetuar-se, transformar-se i reinventar-se contínuament. L’energia del Sol és el motor que manté en funcionament un cicle de matèria en el que tot es recicla i es reaprofita. Al gran ecosistema que és la Terra, la vida i la mort van de la mà, fins al punt que deixen fins i tot de tenir sentit com a conceptes diferenciats quan s’observen des d’una perspectiva situada més enllà de l’individu. El final de la vida d’un organisme –des del més, en aparença, insignificant, com un bacteri, fins al ser pluricel·lular més complex- representa tan sols l’ínfima peça d’un engranatge global dotat, com diuen alguns pensadors heterodoxos, de consciència pròpia.

És evident que un organisme que experimenta el procés de la mort –observant-ho des del punt de vista de funcionament individual diferenciat del de la resta– finalitza el seu cicle vital físic de forma inexorable. Però també ho és que els seus components es disgreguen i adopten altres formes i funcions que donaran vida a uns altres o constituiran un element de suport en el gran ecosistema global. A escala microscòpica, els àtoms i les seves partícules no moren mai, si és que té algun sentit aplicar-los aquesta idea.

Dit això, no obstant, podem fer broma amb aquell acudit que acaba dient “Vale, ¿pero hay alguien más?”, perquè tota aquesta reflexió es converteix en foc d’encenalls quan pensem en la nostra pròpia mort com a individus. De què li serveix a algú saber que els seus àtoms seguiran existint si la seva consciència mor i ell desapareix com a entitat física? Pot no ser cap consol, certament. Més encara si la persona que se la formula creu que la vida és un mena d’accident casual de l’evolució (una breu aventura química sense sentit, com deia Manuel Vicent), i que tot s’acaba amb el darrer sospir.

Aquesta és la postura que el racionalisme científic dóna per bona basant-se en el fet que no hi ha cap prova que demostri que alguna cosa transcendeix al cos. De tota manera, això no ha de sorprendre, ja que qualsevol cosa semblant a l’ànima va ser descartada hàbilment fa segles en no trobar-li encaix a l’hora d’estudiar la realitat, sobretot pel fet que el mètode aplicat no va més enllà del que és l’evidència física i material tridimensional. Per a les tradicions orientals, en canvi, l’ànima no ha deixat mai de formar part de l’individu (l’atman budista, per exemple). No els ha calgut eliminar-la, ja que la via d’aproximació al coneixement de la vida no ha estat un mètode excloent com el científic, sinó l’experimentació des de la consciència, l’emoció i la vivència, complementant així tot el potencial de la raó.

Ara bé, al marge de quina sigui la manera d’interpretar el que succeeix un cop la vida abandona l’organisme (més prosaica, científica, poètica, religiosa o budista, posem per cas), a totes les èpoques de la història i a totes les cultures s’han recollit casos de persones que diuen haver experimentat la vivència de la mort i la posterior tornada al cos. Si bé, hi ha certs matisos en el que s’explica relacionats amb les creences i el context sociocultural de la persona, el fil conductor acostuma a ser pràcticament idèntic. Certament, podria ser que el cervell reaccionés a la situació estressant de la proximitat del decés secretant neurotransmissors que aportin un cert benestar, com defensen alguns científics que es mostren inflexibles a l’hora d’acceptar la més mínima possibilitat de què existeixi vida després de la mort. Tindria cert sentit, en efecte, que l’evolució hagués desenvolupat aquest mecanisme perquè el trànsit sigui menys traumàtic.

Però com s’explica aleshores que moltes persones expliquin el que ha succeït al seu voltant mentre eren morts, amb tot luxe de detalls? Que fins i tot tinguin vivències amb persones mortes temps enrere que els donen informació que desconeixen i que després confirmen? Costa d’explicar, és clar. Preguntes, no obstant, que s’han plantejat també metges, psiquiatres i professionals d’altres branques del coneixement, els quals han tingut la voluntat de sortir de la zona de confort acadèmica, obrir la ment i acceptar estudiar el fenomen de les experiències properes a la mort com si de qualsevol altre fenomen es tractés. Ho han fet perquè han tingut pacients que els han confiat els seus relats, perquè han treballat en institucions on la mort era una qüestió molt present o, fins i tot, perquè han viscut en primera persona un episodi semblant.

Aquesta inquietud a l’hora d’eixamplar horitzons ha permès valorar les diferents teories fisiològiques i psicològiques que existeixen i, des d’una perspectiva científica més heterodoxa (la ciència hauria de ser heterodoxa per definició i no acomodar-se com ho ha fet en els darrers temps) s’ha intentat comprendre què succeeix quan una persona experimenta una vivència d’aquesta mena, i ha portat a plantejar noves hipòtesi sobre com l’ànima/consciència individual i col·lectiva és capaç de connectar-se amb mons, camps o dimensions que ciències com la física quàntica o la neurofisiologia més avançada ja han integrat al seu àmbit d’estudi.

 

RECOMANACIONS

Què és la vida?
Lynn Margulis
Edicions Proa

Consciencia. Más allá de la vida
Dr. Pim Van Lommel
Editorial Atalanta

El libro tibetano de la vida y de la muerte
Sogyal Rimpoché
Círculo de lectores

Vida después de la vida
Raymond Moody
EDAF

Sobre la muerte y los moribundos
Elisabeth Kübler-Ross
Debolsillo