1.6

Primer moviment del Concerto a cinque. Tomaso Albinoni, Itàlia (1671-1751)

 

QUÈ ES TRENCA, EL COR O L’ÀNIMA?

© Antoni París

 

El llenguatge està farcit d’expressions que relacionen les emocions, els sentiments o les experiències que sentim i tenim amb diferents parts del cos. Tradueixen en poques paraules el que l’observació acurada del comportament i les vivències humanes detecta amb el pas dels anys. La curiositat ha estat des del principi dels temps un dels motors de l’evolució, i la constatació de què determinats fenòmens o fets es repeteixen o acostumen a tenir sempre les mateixes pautes o conseqüències ha portat a fer deduccions carregades de certesa i sentit comú.

I és que viure aporta molta informació i coneixement si s’està atent al que succeeix al nostre voltant i a nosaltres mateixos, actitud que permet extreure moltes lliçons que esdevenen quasi lleis universals. A la vida quotidiana no cal aplicar el mètode científic a cada moment per obtenir conclusions i resultats que s’ajustin perfectament a la realitat. Només cal mirar amb la ment oberta i correlacionar causes i efectes amb cert criteri.

Aquestes dites i sentències que es formulen sintetitzen, doncs, allò que s’ha constatat de forma reiterada amb el pas del temps, atorgant-li a més la literalitat de les paraules un sentit simbòlic o metafòric que enriqueix el llenguatge. Així, ens posem pedres al fetge quan ens amoïnem en excés; o se’ns trenca el cor quan tenim un gran disgust o decepció; o ens fem mala sang quan ens irritem; o fem el cor fort quan ens vestim de coratge…

El saber popular ha percebut amb encert que les pedres es posen sempre al mateix òrgan o que quan hi ha un gran disgust el cor en pateix les conseqüències. Ha estat capaç, sense coneixements mèdics ni biològics de cap tipus, comprendre la relació entre les emocions i determinades patologies que afecten certs òrgans i no uns altres. Mentre la ciència mèdica continua buscant encara la causa només fisiològica, metabòlica o genètica de les afeccions, enlloc d’acceptar que són els desequilibris psicoemocionals, tant conscients com inconscients, on hi ha la clau que obre la comprensió de bona part de les malalties que ens afecten.

En el cas del cor trencat, no obstant, la medicina ha gosat donar el sobrenom precisament de “síndrome del cor trencat” a una cardiomiopatia que presenta símptomes semblants als d’un atac cardíac, però que acostuma a ser temporal i no afecta les artèries coronàries com un infart, sinó al múscul del cor. En la major part dels casos s’ha observat que succeeix després d’experimentar un estrès intens com un accident, una discussió, la mort d’un ésser estimat…, però l’etiologia no ha estat explicada. Cal reconèixer que la medicina fa un petit esforç a l’hora d’acceptar que hi ha processos psíquics que poden desencadenar algunes patologies (psicosomàtica, en diu), tot i que en no poder quantificar-ho amb el mètode científic no hi para gaire atenció.

Ara bé, si un disgust extrem pot portar el cor a “trencar-se”, per què costa tant d’acceptar que l’estat psicoemocional, mental o anímic de l’individu (anímic prové d’ànima), amb tota la càrrega de creences, prejudicis i percepcions esbiaixades de la realitat que s’arrosseguen des de la infància, sigui el responsable dels desordres que experimentem? El fet que l’estudi de la relació entre ment i cos escapi als procediments habituals del mètode científic és motiu suficient per excloure-ho de la investigació?

És evident que només dir les paraules “ànima” o “esperit” genera reaccions al·lèrgiques entre els qui fan d’aquest mètode el pal de paller de la seva existència, però obviar que existeix quelcom que transcendeix la matèria (alguns li diran déu i altres energies desconegudes) només porta a comprendre a mitges les coses, inclòs el funcionament del cos humà. Em sorprèn que faci tanta por això, i que les ciències biològiques i de la salut estiguin tan enrocades en la seva visió hiperracional i materialista.

En els darrers temps, s’ha posat el focus en els gens com a causa última de tots els desequilibris. Potser quan s’hagi arribat a nivell de quarks i leptons i es continuï posant en evidència que no s’arriba a cap conclusió en ferm, la visió actual de la medicina donarà el seu braç a tòrcer i acceptarà amb humilitat les aportacions d’altres branques, avui dia desacreditades adduint que no hi ha proves científiques. Potser és que simplement cal canviar de mètode a l’hora d’estudiar determinats fenòmens de la realitat i de la vida.

 

RECOMANACIONS

La biología de la creencia
Bruce Lipton
Ediciones Palmyra

La enfermedad como camino
Thorward Dethfelsen i Rüdiger Dahlke
Editorial Grijalbo